Tan iguals i tan diferents, però tots mirant cap al futur

Sant Feliu de Llobregat inaugura aquesta setmana dues exposicions fotogràfiques que tracten el tema de la immigració. Aquestes mostres s'emmarquen dins del curs d'estiu de la UB Immigració i món local: reagrupament i l'acollida.

Tan iguals, tan diferents és una mostra de 50 fotografies protagonitzades per infants residents a la província de Barcelona, però provinents de famílies immigrades. Totes les imatges van acompanyades d'un text que ens apropa a les experiències personals d'aquests nens.

Mirades de futur és una exposició de fotografies realitzades per dones de la zona del Magrib (Marroc, Paquistan, etc.). Amb aquestes, el que pretenen és expressar els seus sentiments i descriure com va ser el procés d'adaptació en una societat totalment diferent però que les va acollir.

Si no sabeu que fer les tardes d'aquest estiu, passeu-vos per Sant Feliu i visiteu qualsevol d'aquestes dues exposicions. Encara que no us interessi massa el tema, de ben segur que la qualitat i l'interès de les imatges valen la pena per si soles.

Les dues exposicions es podran visitar a Can Ricard fins el 24 de juliol.
L'horari és: de dilluns a divendres de 18h a 21h; els dissabtes de 18h a 20h; i els diumenges i festius d'11h a 14h.

Oda a la primavera

M’encanta la primavera. De debò. Ho dic sense cap tipus d’ironia, ni rancor. És una estació realment única i especial que a tots ens embadaleix i ens fa sentir una mica més feliços. És l’època de les flors, les olors, els colors, el bon temps...

A mi particularment m’encanta no saber què posar-me cada matí quan em llevo. M’encanta sortir de casa amb un sol radiant, pensant que “ningú ho ha demanat però fa un bon dia!” i tornar a entrar amb un cel ben negre i amenaçador. M’encanta sortir al carrer i sentir aquella agradable coïssor que provoca el pol·len joguinejant dins les meves foses nassals, dins dels meus ulls, que poc a poc van prenent el color de les roselles al temps que aquestes van florint. Quin consol pensar que no totes les plantes que fan al·lèrgia floreixen a la primavera!

També m’agrada molt anar a passejar per parcs i places. Jardins plens de verd, de flors, mosques i mosquits. Quina alegria tornar a veure, després de tot l’hivern, aquests petits animalons que fan tan divertit sortir a voltar pel camp. Tornar a trobar-me amb les simpàtiques abelles i amb les erugues movent-se amb la seva graciosa lentitud. I, sobretot, l’animal més il·lusió em fa tornar a veure quan arriba la primavera és l’ésser humà enamorat. Aquells parcs plens de parelles estimant-se, veiem com els resulta físicament impossible separar-se més d’un centímetre l’un de l’altre i que em recorden que enguany, ha passat un Sant Jordi més sense que ningú em regali una rosa.

Sobre la primavera n’ha escrit gairebé tothom . Virgili amb les seves lletres, Vivaldi amb les seves notes. La primavera inspira com la millor de les muses els textos dels més grans. I tots coincidim, en com n’és de bella.

Un 21 de març Camilo José Cela va dir: “Hoy, lector amigo, nace la primavera. ¡Qué le vamos a hacer! Nadie pudo evitarlo, y aquí la tenemos, recién nacida y temerosa, aún tierna y calentita, trémula y ya cantada en todos los tonos, en todos los metros, en todas las voces”. Tan bella i tan vella, tant gastada i nova, tan igual i tant diferent. Per això quan em pregunten ¿quina és la teva estació preferida? Sempre contesto sense dubtar: la primavera.